dimarts, 17 de maig de 2011

Per què som abolicionistes?

Abans de parlar de prostitució cal respondre’s, sincerament, una pregunta: la considero una professió?
Oficialment, la professió és definida com ocupació, facultat o ofici que s’exerceix a canvi d’una retribució; personalment, cadascú/una, amplia la versió oficial amb idees pròpies, i es marca límits morals o ètics, en base a sí mateix/a.

Quan ens pregunten perquè som abolicionistes, només podem respondre d’una manera: no considerem la prostitució una professió, sinó que l’entenem com una relació de poder que relega la dona a la posició d’objecte, sotmesa al client que paga per fer el que vol amb el seu cos; és, per nosaltres, una violació comprada.
Per altra banda, és necessari vincular la prostitució a la desigualtat entre classes socials, ja que el perfil de dona prostituïda és sempre pobre, afegint actualment la condició d’immigrant i en situació irregular (el 90% de les dones prostituïdes són immigrants africanes, sud-americanes i de l’est d’Europa).

Fa uns mesos, la prostitució als carrers de Barcelona va ser protagonista a la programació dels grans mitjans de comunicació; els fets, dones “exercint” la prostitució als carrers de la capital, van ser motiu d’escàndol per a alguns sectors socials.
Els fets comentats han reobert el debat etern: regulació, sí o no? Aprofitarem, doncs, l’oportunitat, i exposarem, de nou, els nostres arguments, amb la intenció d’aclarir els dubtes d’aquelles persones que els tinguin.

En primer lloc, cal definir cada posició, en termes generals:
El regulacionisme defensa que la prostitució és una professió, una feina qualsevol, una activitat econòmica que respon a l’oferta i la demanda.
L’abolicionisme, en canvi, rebutja que es reguli la prostitució, ja que va més enllà de l’anàlisi econòmic i consumista: on es parla d’oferta es veu una dona i on es parla d’activitat es veu explotació sexual i violència contra les dones, la seva dignitat, i la seva sexualitat. L’abolicionisme, aplicat a Suècia, penalitza al proxeneta i al client, i no a la dona prostituïda, ja que la considera víctima.

De forma majoritària, els sectors escandalitzats per la presència de prostitutes “exercint” als carrers demanen la regulació de la prostitució. Si es regula, és clar, hi haurà locals adaptats que ocultaran tan desagradable escena.
Nosaltres rebutgem la prostitució com a fet, no com a escena. Tot i que afecta a ambdós sexes, les dones són les víctimes per excel·lència, el producte estrella d’aquest negoci mesquí; per tant, partim de la base que la prostitució és el màxim exponent de la violència contra les dones, ja que es dóna a l’àmbit públic, consentit per la societat, sempre i quan no es vegi i no ofengui a la gent “decent”.

Els grups regulacionistes argumenten que el seu posicionament acabarà amb el tràfic de persones; a més, diuen, les dones prostituïdes seran reconegudes com a treballadores i tindran drets i condicions de seguretat, estaran protegides.
Des de l’abolicionisme, desmentim aquest argument, basant-nos, per exemple, en el cas dels Països Baixos, on la prostitució està regulada des de l’any 2000, i lluny de controlar la industria sexual, aquesta s’ha expandit en un 25% (Daley, 2001). Per altra banda, cal remarcar que la majoria de dones que es prostitueixen a aquest país són estrangeres, principalment dels països de l’est d’Europa; arribar, sense ajuda, a aquests països no és fàcil, per tant s’ha de qüestionar si la regulació evita el tràfic de persones.
A qualsevol hora del dia, dones de totes les edats, races i nacionalitats es troben exposades als famosos aparadors dels carrers holandesos; aquesta imatge és suficient impactant per entendre que regular la prostitució legitima la venda de cossos, mercantilitza les dones per obtenir suculentes divises via impostos i convida als clients a escollir la mercaderia que més li agradi, assegurant, això sí, que ha superat de forma satisfactòria el control sanitari i de qualitat, com qualsevol producte exposat a les botigues. Dit això, reflexionem, si us plau, i preguntem-nos si el principal problema són les condicions de treball.

És evident que no es pot acabar amb la prostitució d’un dia per l’altre, ningú no ha dit que sigui fàcil, ni ràpid. La societat s’ha d’educar, i això porta el seu temps.
Existeix una gran quantitat de tòpics respecte la prostitució que s’utilitzen com argument per regularitzar-la. El més utilitzat és que la majoria de dones prostituïdes ho fan per que volen, ja que ningú no les obliga. Algú s’ha preocupat en comprovar aquesta afirmació? Els i les abolicionistes no podem assegurar que cap dona ho fa perquè vol, però tampoc ho considerem necessari. Només cal preguntar-se: jo ho faria? Sota quines circumstàncies?
El simple fet d’imaginar aquesta situació fa posar la pell de gallina. Entenem la sexualitat com una demostració d’afecte, sempre en relació d’igualtat i respecte. El sexe ha de ser sinònim de plaer lliure i voluntari; per tant, amb la prostitució, la sexualitat perd la seva essència. La prostitució manifesta una gran desigualtat de gènere; sembla que ha d’existir perquè ha existit sempre, i que hi ha dones que s’hi “dediquen” voluntàriament amb l’únic objectiu de satisfer la incontrolable necessitat sexual masculina. Potser els “clients” consideren plaer sexual el que obtenen a canvi de diners, però haurien de ser conscients del patetisme que inspiren, llogant un cos de dona que no aconseguirien si no fos pagant. Estan duent a terme violacions on la víctima no mostra cap resistència visible, ja que es troba en una situació de dependència, a la majoria dels casos, no només econòmica.  

Si la llei no protegeix les dones que es troben en aquesta situació, desapareixen les barreres socials i ètiques; regular la prostitució és educar en desigualtat, ja que les noves generacions d’homes entenen a les dones com a productes sexuals que es compren i es venen, que estan a la seva disposició a canvi de diners i que no mereixen cap tipus de respecte.
Per acabar, volem fer reflexionar als lectors i lectores que tenen algun dubte sobre l’acció més correcta: si la prostitució es regula i es considera una feina, li recomanaria a la meva filla?
La nostra conclusió és: el que no vull per mi, no ho vull per ningú.

0 paraules:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa la teva paraula...

 
body{ cursor:url(http://cuw.iespana.es/archivos/animal33.ANI);} emoticonos