Quan la violència es legalitza

Fa unes setmanes han tingut lloc, un any més, els actes contra la violència que pateixen les dones; una gran part de la societat es manifesta, per aquest motiu, a totes les ciutats de l'estat. És moment, potser, de reflexionar. Aquest 25 de novembre, les dades oficials assenyalaven que 64 dones han estat assassinades pels homes que asseguraven estimar-les o haver-les estimat en algun moment.

Anys enrere, que un home maltractés físicament i psicològica a una dona, a la seva dona, no era motiu d'escàndol, era un fet normalitzat, del qual es feia, en molts casos, parenceria per part dels maltractadors. La dona ha estat sempre sotmesa a l'home i, tot i poder dir que s'ha avançat, en realitat el pas no ha sigut tan gran. És cert que qui maltracta a una dona, a dia d'avui, no presumeix de fer-ho; ningú no ho sap, ningú no se n'adona, fins que ja és massa tard. No es diu perque la societat rebutja la violència, perque dir que es maltracta físicament a una dona és ara motiu de vergonya. La societat rebutja els actes violents, això és evident; tot i això, les xifres de dones assassinades es mantenen, any darrera any, quan no augmenten. Els maltractadors no semblen maltractadors, es demostra que ho són quan ja és massa tard.

Quan els mitjans de comunicació tracten la violència contra les dones, les notícies versen, de forma exclusiva, sobre el nombre de dones maltractades per les seves parelles o ex-parelles, sobre el nombre dones que han estat assassinades, sobre el nombre de dones que han denunciat; xifres, només xifres. La violència contra les dones, però, des que el món és món, té rostres molt diferents, que no són notícia perque no s'identifiquen com a tal.

Les dones patim violència en molts àmbits, de forma evident moltes vegades, altres de forma tan subtil que passa desapercebuda, fent més difícil la seva eradicació.

La violència contra les dones és tot allò que atempta contra els drets, la dignitat i la llibertat d'aquestes; és maltractament, físic i psicològic, és anul·lació de personalitat; és desigualtat econòmica, és patir unes condicions laborals inferiors; és ser tractada i considerada un objecte sexual; és prohibir l'educació, la formació, l'exercici d'una professió; és sotmetre a pràctiques com l'ablació, que s'atribueixen a la cultura; és ser violada, ser comprada o llogada, com un tros de carn; ser, en definitiva, objecte de qualsevol abús.

Per nosaltres, la prostitució és el màxim exponent de violència contra les dones; no obstant, és un clar exemple del que hem dit: gran part de la societat no ho considera així, no l'entén com un acte que atempti contra la dignitat; els mitjans de comunicació no ho tracten com a tal, per tant, promouen aquesta opinió. Tothom està en contra de la prostitució quan darrera hi ha una màfia que obliga a les dones a vendre el seu cos i la seva sexualitat; sembla, però, que quan no es veu a ningú que obliga, de forma directa i clara, a una dona a prostituir-se, la decisió només pot ser voluntària, sense fer més preguntes.

El debat de regular o no la prostitució és a l'aire des de fa temps; amb els successos que van tenir lloc al barri del Raval, a Barcelona, va sorgir la pregunta: es pot considerar una feina? Seguidament, el govern de la Generalitat de Catalunya, encapçalat pel PSC, va prometre als ajuntaments de diferents municipis que la prostitució serà regulada. No donen el pas sobre el paper, però a la pràctica es permet la construcció de macroprostíbuls, com és el cas de “la sala de festes amb annexes” (annexes, eufemisme per referir-se a les habitacions) Paradise, a la Jonquera. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar llum verda a l'obertura d'aquest espai, el qual és administrat per un imputat per tràfic de dones amb fins d'explotació sexual. En aquest establiment, segons diuen els responsables, les dones que hi “treballen” ho fan lliurement, pagant als amos del local 70 euros en concepte de lloguer per l'ús de l'habitació. Ara sembla que aquest local, un dels més grans d'Europa, ha donat a moltes dones un lloc de feina que no trobaven, utilitzant l’expressió “treballadores sexuals” per referir-s'hi. La construcció de macroprostíbuls s'està venent com una solució a la crisi i a l'atur, donat que crea “llocs de treball”.

Ara toca preguntar: la paraula dels responsables del local, un dels quals té antecedents penals per traficar amb dones amb fins d'explotació sexual, és suficient? Hem de creure que aquestes dones són completament lliures i que la seva decisió de prostituir-se en aquests locals és completament voluntària? Hem de creure que  són “treballadores del sexe” perque consideren que és un treball digne amb el qual es senten realitzades? O és, potser, per la gran majoria, la única opció per tirar endavant? És important tenir en compte que, als cinc dies de la inauguració d’aquest establiment, van ser detingudes cinc dones en una redada policial per trobar-se en situació il·legal; irònicament, són elles les considerades culpables d’incomplir la llei d’estrangeria.

Considerem que la situació és molt greu. No hi ha una llei que reguli la prostitució a Catalunya, ni la situació de les dones que la pateixen, però sí existeix legislació sobre la construcció d’establiments que s’enriqueixen amb l’explotació d’aquestes dones, sobre la qual es basa la sentència del TSJC abans comentada.

No es pot permetre que s'aprofiti el buit legal per normalitzar la situació; si es passa de la teoria a la pràctica sense cap consulta ni més base legal que la que respecta la construcció de prostíbuls, com s'està fent, la prostitució es regularà de facto, sense garantir cap mena de protecció a les dones que, degut a les necessitats o la situació que viuen es veuen obligades a prostituir-se “voluntàriament”. Si es garanteixen els drets dels proxenetes, tractats com empresaris de prestigi, però no els de les dones, estarem consentint que es legalitzi la violència contra elles. És això el que volem? Restem a l'espera de l'actuació en aquest àmbit de l'actual govern de la Generalitat de Catalunya; a les seves mans està regular o no aquest acte de violència convertit en un negoci mesquí, on el producte que es compra i es ven és el cos, la sexualitat i la dignitat d'una dona.