Jo DECIDEIXO, jo i només JO!

El debat sobre la despenalització total de l'avortament s'ha obert després de 30 anys de democràcia. El Consell de Ministres ha aprovat fa unes hores l'avantprojecte de llei que tantíssima polèmica ha aixecat, sent tema de conversa constant dels últims mesos.

Als inicis de l'actual legislatura, el govern va manifestar la no voluntat de modificar la llei actual que regula la IVE (Interrupció Voluntària de l'Embaràs) al·legant escassa demanda social i falta de consens ampli.

El reconeixement real dels drets fonamentals de les dones, subjectes socials i polítics, és la única demanda social necessària, i la nostra lliure elecció és l'únic consens vàlid. Un dret fonamental pertany a cada persona pel simple fet de ser-ho.

Des de l'any 1985 la decisió d’avortar es va veure parcialment despenalitzada, amb una llei hipòcrita, creada per silenciar les veus que demanaven el just reconeixement d'aquest fet.

En aquests moments es troba sobre la taula l'avantprojecte de llei abans comentat, que permetrà a les dones avortar amb diferents criteris, dins dels terminis establerts. Durant les 14 primeres setmanes l'avortament serà lliure, de la setmana 14 a la 22 es permetrà l'avortament en cas de riscs per a la salut o la vida de la dona i si existeixen malformacions fetals. En cas d'anomalies “incompatibles amb la vida”, la llei no estableix termini, sempre que diverses/os especialistes així ho considerin. Les dones podran avortar des dels 16 anys, sense necessitat de permís matern/patern, fet que ha aixecat crítiques per part dels sectors més retrògrads. Si amb 16 anys es té edat i cap per treballar, es té edat i cap per poder decidir les condicions de vida pròpies.

Aquesta llei no és un gran pas endavant, però és un pas; s'han de comentar, no obstant, un parell de coses. En primer lloc, és necessari dir que, a partir de la setmana 22, poden aparèixer o detectar-se anomalies molt greus, potser compatibles amb la vida, però sense garantia de durada ni condicions. En segon lloc, el més important, aquesta llei no reconeix el dret de la dona a decidir sobre el seu cos, la seva maternitat i la seva vida. Un dret fonamental s'exerceix, no es permet. L’obligació de l'Estat és garantir aquests drets per sobre d'opinions i consensos.

Sembla ser que a un Estat laic no es pot legislar sense el vist i plau de l’esglèsia. Un cop més, la institució catòlica ha manifestat el seu rebuig al reconeixement legal del dret de decisió de les dones recolzada, evidentment, per la dreta i les assossiacions pro-vida. El que en el fons és una por clara davant la imminent pèrdua de control sobre les dones, es camufla darrera d’un missatge demagògic: la defensa del dret a la vida. Tal i com sabran les lectores i lectors, s’ha difós aquest missatge a través d’un cartell que compara un nen d’uns 12-13 mesos amb un cadell de linx que està protegit per trobar-se en perill d’extinció. La campanya no té cap sentit, primer, perquè l’avortament no és un assassinat, segon, perquè un embrió no és un nen ni una nena i, tercer, perquè l’espécie humana no es troba en perill d’extinció. No tenen més argument que el dret a viure, quan la llei no reconeix la existència de vida fins a les 24 setmanes de gestació. Justifiquen la seva posició en la demagògia barata, dient que s’està fomentant que una mare tregui la vida al fill o la filla que espera, en un termini on ni la dona és mare, ni l’embrió és filla o fill.

La religió no té potestat per decidir a la política. Ja és hora d’un trencament definitiu entre l’Estat i una institució que vol fer i desfer sobre assumptes que no són de la seva incumbència, negant-se a renunciar al paper protagonista que durant tants anys se li ha mantingut. L’església té el seu propi àmbit d’actuació, i el seu poder de convicció i imposició queda reduït a les persones que segueixen la seva doctrina voluntàriament, no al conjunt de la societat. Ja n’hi ha prou de voler controlar i qüestionar el poder de decisió de les dones. És el nostre cos, la nostra vida i la nostra decisió, només nostre!

Concluim, doncs, que la llei proposada és, una vegada més, massa tímida. Els terminis establerts no defensen el lliure dret de decisió de les dones, sinó que es desenvolupen en base a termes mèdics. És evident que quant més avançada està la gestació, més risc existeix; no obstant, s’ha demostrat la responsabilitat de les dones que han avortat dins de l’actual legislació en quant a terminis es refereix. L’avortament ha de ser lliure des de l’inici fins al final del període de gestació. Amb una informació i educació sexual adequades i amb la promoció de mètodes anticonceptius, les dones  són coneixedores de la seva sexualitat i la seva vida, així com dels riscs existents tant en les relacions sexuals com durant l’embaràs o l’avortament. Amb 14 setmanes de termini no es reconeix el dret a decidir de les dones. Hem esperat 30 anys per continuar esperant? Quants anys més han de passar perquè les dones siguem les úniques ames i senyores de nosaltres mateixes? 

Jo DECIDEIXO! Jo i només JO!