Entrevista a Eduardo Galeano en Plaça Catalunya

Gracias, compañero.

Te quiero.

Porque tus manos trabajan por la justicia,

por tu mirada que mira y siembra futuro,

porque tu boca sabe gritar rebeldía,

porque eres mi amor, mi cómplice y todo,

porque somos mucho más que dos...

Por eso te quiero.

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

A ti te dedico la entrada número 100 de este humilde espacio repleto de palabras.

Acampada BCN... Qui som? Què demanem???

http://acampadabcn.wordpress.com/documents/declaracion-de-principios/

Cambiemos el mundo

http://www.youtube.com/watch?v=KPi9M5g599A&feature=youtu.be

Tenemos la obligación y el deber, más que el derecho, de convertir este mundo en lo que siempre debió ser: un lugar justo, hecho de respeto y buenos sentimientos.
Hay una vida para cada persona, y tod@s tenemos el derecho a vivirla dignamente. Nadie es más que nadie. Cambiemos el mundo, está realmente en nuestras manos.

¡VIVA LA REVOLUCIÓN!

Quan la violència es legalitza

Fa unes setmanes han tingut lloc, un any més, els actes contra la violència que pateixen les dones; una gran part de la societat es manifesta, per aquest motiu, a totes les ciutats de l'estat. És moment, potser, de reflexionar. Aquest 25 de novembre, les dades oficials assenyalaven que 64 dones han estat assassinades pels homes que asseguraven estimar-les o haver-les estimat en algun moment.

Anys enrere, que un home maltractés físicament i psicològica a una dona, a la seva dona, no era motiu d'escàndol, era un fet normalitzat, del qual es feia, en molts casos, parenceria per part dels maltractadors. La dona ha estat sempre sotmesa a l'home i, tot i poder dir que s'ha avançat, en realitat el pas no ha sigut tan gran. És cert que qui maltracta a una dona, a dia d'avui, no presumeix de fer-ho; ningú no ho sap, ningú no se n'adona, fins que ja és massa tard. No es diu perque la societat rebutja la violència, perque dir que es maltracta físicament a una dona és ara motiu de vergonya. La societat rebutja els actes violents, això és evident; tot i això, les xifres de dones assassinades es mantenen, any darrera any, quan no augmenten. Els maltractadors no semblen maltractadors, es demostra que ho són quan ja és massa tard.

Quan els mitjans de comunicació tracten la violència contra les dones, les notícies versen, de forma exclusiva, sobre el nombre de dones maltractades per les seves parelles o ex-parelles, sobre el nombre dones que han estat assassinades, sobre el nombre de dones que han denunciat; xifres, només xifres. La violència contra les dones, però, des que el món és món, té rostres molt diferents, que no són notícia perque no s'identifiquen com a tal.

Les dones patim violència en molts àmbits, de forma evident moltes vegades, altres de forma tan subtil que passa desapercebuda, fent més difícil la seva eradicació.

La violència contra les dones és tot allò que atempta contra els drets, la dignitat i la llibertat d'aquestes; és maltractament, físic i psicològic, és anul·lació de personalitat; és desigualtat econòmica, és patir unes condicions laborals inferiors; és ser tractada i considerada un objecte sexual; és prohibir l'educació, la formació, l'exercici d'una professió; és sotmetre a pràctiques com l'ablació, que s'atribueixen a la cultura; és ser violada, ser comprada o llogada, com un tros de carn; ser, en definitiva, objecte de qualsevol abús.

Per nosaltres, la prostitució és el màxim exponent de violència contra les dones; no obstant, és un clar exemple del que hem dit: gran part de la societat no ho considera així, no l'entén com un acte que atempti contra la dignitat; els mitjans de comunicació no ho tracten com a tal, per tant, promouen aquesta opinió. Tothom està en contra de la prostitució quan darrera hi ha una màfia que obliga a les dones a vendre el seu cos i la seva sexualitat; sembla, però, que quan no es veu a ningú que obliga, de forma directa i clara, a una dona a prostituir-se, la decisió només pot ser voluntària, sense fer més preguntes.

El debat de regular o no la prostitució és a l'aire des de fa temps; amb els successos que van tenir lloc al barri del Raval, a Barcelona, va sorgir la pregunta: es pot considerar una feina? Seguidament, el govern de la Generalitat de Catalunya, encapçalat pel PSC, va prometre als ajuntaments de diferents municipis que la prostitució serà regulada. No donen el pas sobre el paper, però a la pràctica es permet la construcció de macroprostíbuls, com és el cas de “la sala de festes amb annexes” (annexes, eufemisme per referir-se a les habitacions) Paradise, a la Jonquera. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar llum verda a l'obertura d'aquest espai, el qual és administrat per un imputat per tràfic de dones amb fins d'explotació sexual. En aquest establiment, segons diuen els responsables, les dones que hi “treballen” ho fan lliurement, pagant als amos del local 70 euros en concepte de lloguer per l'ús de l'habitació. Ara sembla que aquest local, un dels més grans d'Europa, ha donat a moltes dones un lloc de feina que no trobaven, utilitzant l’expressió “treballadores sexuals” per referir-s'hi. La construcció de macroprostíbuls s'està venent com una solució a la crisi i a l'atur, donat que crea “llocs de treball”.

Ara toca preguntar: la paraula dels responsables del local, un dels quals té antecedents penals per traficar amb dones amb fins d'explotació sexual, és suficient? Hem de creure que aquestes dones són completament lliures i que la seva decisió de prostituir-se en aquests locals és completament voluntària? Hem de creure que  són “treballadores del sexe” perque consideren que és un treball digne amb el qual es senten realitzades? O és, potser, per la gran majoria, la única opció per tirar endavant? És important tenir en compte que, als cinc dies de la inauguració d’aquest establiment, van ser detingudes cinc dones en una redada policial per trobar-se en situació il·legal; irònicament, són elles les considerades culpables d’incomplir la llei d’estrangeria.

Considerem que la situació és molt greu. No hi ha una llei que reguli la prostitució a Catalunya, ni la situació de les dones que la pateixen, però sí existeix legislació sobre la construcció d’establiments que s’enriqueixen amb l’explotació d’aquestes dones, sobre la qual es basa la sentència del TSJC abans comentada.

No es pot permetre que s'aprofiti el buit legal per normalitzar la situació; si es passa de la teoria a la pràctica sense cap consulta ni més base legal que la que respecta la construcció de prostíbuls, com s'està fent, la prostitució es regularà de facto, sense garantir cap mena de protecció a les dones que, degut a les necessitats o la situació que viuen es veuen obligades a prostituir-se “voluntàriament”. Si es garanteixen els drets dels proxenetes, tractats com empresaris de prestigi, però no els de les dones, estarem consentint que es legalitzi la violència contra elles. És això el que volem? Restem a l'espera de l'actuació en aquest àmbit de l'actual govern de la Generalitat de Catalunya; a les seves mans està regular o no aquest acte de violència convertit en un negoci mesquí, on el producte que es compra i es ven és el cos, la sexualitat i la dignitat d'una dona.

Per què som abolicionistes?

Abans de parlar de prostitució cal respondre’s, sincerament, una pregunta: la considero una professió?

Oficialment, la professió és definida com ocupació, facultat o ofici que s’exerceix a canvi d’una retribució; personalment, cadascú/una, amplia la versió oficial amb idees pròpies, i es marca límits morals o ètics, en base a sí mateix/a.

Quan ens pregunten perquè som abolicionistes, només podem respondre d’una manera: no considerem la prostitució una professió, sinó que l’entenem com una relació de poder que relega la dona a la posició d’objecte, sotmesa al client que paga per fer el que vol amb el seu cos; és, per nosaltres, una violació comprada.

Per altra banda, és necessari vincular la prostitució a la desigualtat entre classes socials, ja que el perfil de dona prostituïda és sempre pobre, afegint actualment la condició d’immigrant i en situació irregular (el 90% de les dones prostituïdes són immigrants africanes, sud-americanes i de l’est d’Europa).

Fa uns mesos, la prostitució als carrers de Barcelona va ser protagonista a la programació dels grans mitjans de comunicació; els fets, dones “exercint” la prostitució als carrers de la capital, van ser motiu d’escàndol per a alguns sectors socials.

Els fets comentats han reobert el debat etern: regulació, sí o no? Aprofitarem, doncs, l’oportunitat, i exposarem, de nou, els nostres arguments, amb la intenció d’aclarir els dubtes d’aquelles persones que els tinguin.

En primer lloc, cal definir cada posició, en termes generals:

El regulacionisme defensa que la prostitució és una professió, una feina qualsevol, una activitat econòmica que respon a l’oferta i la demanda.

L’abolicionisme, en canvi, rebutja que es reguli la prostitució, ja que va més enllà de l’anàlisi econòmic i consumista: on es parla d’oferta es veu una dona i on es parla d’activitat es veu explotació sexual i violència contra les dones, la seva dignitat, i la seva sexualitat. L’abolicionisme, aplicat a Suècia, penalitza al proxeneta i al client, i no a la dona prostituïda, ja que la considera víctima.

De forma majoritària, els sectors escandalitzats per la presència de prostitutes “exercint” als carrers demanen la regulació de la prostitució. Si es regula, és clar, hi haurà locals adaptats que ocultaran tan desagradable escena.

Nosaltres rebutgem la prostitució com a fet, no com a escena. Tot i que afecta a ambdós sexes, les dones són les víctimes per excel·lència, el producte estrella d’aquest negoci mesquí; per tant, partim de la base que la prostitució és el màxim exponent de la violència contra les dones, ja que es dóna a l’àmbit públic, consentit per la societat, sempre i quan no es vegi i no ofengui a la gent “decent”.

Els grups regulacionistes argumenten que el seu posicionament acabarà amb el tràfic de persones; a més, diuen, les dones prostituïdes seran reconegudes com a treballadores i tindran drets i condicions de seguretat, estaran protegides.

Des de l’abolicionisme, desmentim aquest argument, basant-nos, per exemple, en el cas dels Països Baixos, on la prostitució està regulada des de l’any 2000, i lluny de controlar la industria sexual, aquesta s’ha expandit en un 25% (Daley, 2001). Per altra banda, cal remarcar que la majoria de dones que es prostitueixen a aquest país són estrangeres, principalment dels països de l’est d’Europa; arribar, sense ajuda, a aquests països no és fàcil, per tant s’ha de qüestionar si la regulació evita el tràfic de persones.

A qualsevol hora del dia, dones de totes les edats, races i nacionalitats es troben exposades als famosos aparadors dels carrers holandesos; aquesta imatge és suficient impactant per entendre que regular la prostitució legitima la venda de cossos, mercantilitza les dones per obtenir suculentes divises via impostos i convida als clients a escollir la mercaderia que més li agradi, assegurant, això sí, que ha superat de forma satisfactòria el control sanitari i de qualitat, com qualsevol producte exposat a les botigues. Dit això, reflexionem, si us plau, i preguntem-nos si el principal problema són les condicions de treball.

És evident que no es pot acabar amb la prostitució d’un dia per l’altre, ningú no ha dit que sigui fàcil, ni ràpid. La societat s’ha d’educar, i això porta el seu temps.

Existeix una gran quantitat de tòpics respecte la prostitució que s’utilitzen com argument per regularitzar-la. El més utilitzat és que la majoria de dones prostituïdes ho fan per que volen, ja que ningú no les obliga. Algú s’ha preocupat en comprovar aquesta afirmació? Els i les abolicionistes no podem assegurar que cap dona ho fa perquè vol, però tampoc ho considerem necessari. Només cal preguntar-se: jo ho faria? Sota quines circumstàncies?

El simple fet d’imaginar aquesta situació fa posar la pell de gallina. Entenem la sexualitat com una demostració d’afecte, sempre en relació d’igualtat i respecte. El sexe ha de ser sinònim de plaer lliure i voluntari; per tant, amb la prostitució, la sexualitat perd la seva essència. La prostitució manifesta una gran desigualtat de gènere; sembla que ha d’existir perquè ha existit sempre, i que hi ha dones que s’hi “dediquen” voluntàriament amb l’únic objectiu de satisfer la incontrolable necessitat sexual masculina. Potser els “clients” consideren plaer sexual el que obtenen a canvi de diners, però haurien de ser conscients del patetisme que inspiren, llogant un cos de dona que no aconseguirien si no fos pagant. Estan duent a terme violacions on la víctima no mostra cap resistència visible, ja que es troba en una situació de dependència, a la majoria dels casos, no només econòmica.  

Si la llei no protegeix les dones que es troben en aquesta situació, desapareixen les barreres socials i ètiques; regular la prostitució és educar en desigualtat, ja que les noves generacions d’homes entenen a les dones com a productes sexuals que es compren i es venen, que estan a la seva disposició a canvi de diners i que no mereixen cap tipus de respecte.

Per acabar, volem fer reflexionar als lectors i lectores que tenen algun dubte sobre l’acció més correcta: si la prostitució es regula i es considera una feina, li recomanaria a la meva filla?

La nostra conclusió és: el que no vull per mi, no ho vull per ningú.

Jo DECIDEIXO, jo i només JO!

El debat sobre la despenalització total de l'avortament s'ha obert després de 30 anys de democràcia. El Consell de Ministres ha aprovat fa unes hores l'avantprojecte de llei que tantíssima polèmica ha aixecat, sent tema de conversa constant dels últims mesos.

Als inicis de l'actual legislatura, el govern va manifestar la no voluntat de modificar la llei actual que regula la IVE (Interrupció Voluntària de l'Embaràs) al·legant escassa demanda social i falta de consens ampli.

El reconeixement real dels drets fonamentals de les dones, subjectes socials i polítics, és la única demanda social necessària, i la nostra lliure elecció és l'únic consens vàlid. Un dret fonamental pertany a cada persona pel simple fet de ser-ho.

Des de l'any 1985 la decisió d’avortar es va veure parcialment despenalitzada, amb una llei hipòcrita, creada per silenciar les veus que demanaven el just reconeixement d'aquest fet.

En aquests moments es troba sobre la taula l'avantprojecte de llei abans comentat, que permetrà a les dones avortar amb diferents criteris, dins dels terminis establerts. Durant les 14 primeres setmanes l'avortament serà lliure, de la setmana 14 a la 22 es permetrà l'avortament en cas de riscs per a la salut o la vida de la dona i si existeixen malformacions fetals. En cas d'anomalies “incompatibles amb la vida”, la llei no estableix termini, sempre que diverses/os especialistes així ho considerin. Les dones podran avortar des dels 16 anys, sense necessitat de permís matern/patern, fet que ha aixecat crítiques per part dels sectors més retrògrads. Si amb 16 anys es té edat i cap per treballar, es té edat i cap per poder decidir les condicions de vida pròpies.

Aquesta llei no és un gran pas endavant, però és un pas; s'han de comentar, no obstant, un parell de coses. En primer lloc, és necessari dir que, a partir de la setmana 22, poden aparèixer o detectar-se anomalies molt greus, potser compatibles amb la vida, però sense garantia de durada ni condicions. En segon lloc, el més important, aquesta llei no reconeix el dret de la dona a decidir sobre el seu cos, la seva maternitat i la seva vida. Un dret fonamental s'exerceix, no es permet. L’obligació de l'Estat és garantir aquests drets per sobre d'opinions i consensos.

Sembla ser que a un Estat laic no es pot legislar sense el vist i plau de l’esglèsia. Un cop més, la institució catòlica ha manifestat el seu rebuig al reconeixement legal del dret de decisió de les dones recolzada, evidentment, per la dreta i les assossiacions pro-vida. El que en el fons és una por clara davant la imminent pèrdua de control sobre les dones, es camufla darrera d’un missatge demagògic: la defensa del dret a la vida. Tal i com sabran les lectores i lectors, s’ha difós aquest missatge a través d’un cartell que compara un nen d’uns 12-13 mesos amb un cadell de linx que està protegit per trobar-se en perill d’extinció. La campanya no té cap sentit, primer, perquè l’avortament no és un assassinat, segon, perquè un embrió no és un nen ni una nena i, tercer, perquè l’espécie humana no es troba en perill d’extinció. No tenen més argument que el dret a viure, quan la llei no reconeix la existència de vida fins a les 24 setmanes de gestació. Justifiquen la seva posició en la demagògia barata, dient que s’està fomentant que una mare tregui la vida al fill o la filla que espera, en un termini on ni la dona és mare, ni l’embrió és filla o fill.

La religió no té potestat per decidir a la política. Ja és hora d’un trencament definitiu entre l’Estat i una institució que vol fer i desfer sobre assumptes que no són de la seva incumbència, negant-se a renunciar al paper protagonista que durant tants anys se li ha mantingut. L’església té el seu propi àmbit d’actuació, i el seu poder de convicció i imposició queda reduït a les persones que segueixen la seva doctrina voluntàriament, no al conjunt de la societat. Ja n’hi ha prou de voler controlar i qüestionar el poder de decisió de les dones. És el nostre cos, la nostra vida i la nostra decisió, només nostre!

Concluim, doncs, que la llei proposada és, una vegada més, massa tímida. Els terminis establerts no defensen el lliure dret de decisió de les dones, sinó que es desenvolupen en base a termes mèdics. És evident que quant més avançada està la gestació, més risc existeix; no obstant, s’ha demostrat la responsabilitat de les dones que han avortat dins de l’actual legislació en quant a terminis es refereix. L’avortament ha de ser lliure des de l’inici fins al final del període de gestació. Amb una informació i educació sexual adequades i amb la promoció de mètodes anticonceptius, les dones  són coneixedores de la seva sexualitat i la seva vida, així com dels riscs existents tant en les relacions sexuals com durant l’embaràs o l’avortament. Amb 14 setmanes de termini no es reconeix el dret a decidir de les dones. Hem esperat 30 anys per continuar esperant? Quants anys més han de passar perquè les dones siguem les úniques ames i senyores de nosaltres mateixes? 

Jo DECIDEIXO! Jo i només JO!

El rostre femení del PSUC

El PSUC és un símbol de lluita i resistència. Des de la seva fundació, a l'any 1936, ha estat una força present en totes aquelles manifestacions de rebeldia social contra un sistema injust, en totes les passes donades camí d'un món més lliure, sostenible i igualitari. Al seu 75 aniversari es celebren molts anys de lluita obrera i sindical, contra el feixisme, contra qualsevol fet que atempti contra la dignitat i els drets humans.

Evidentment, la lluita contra el patriarcat, per l'emancipació de les dones des d'una perspectiva de classe no és una excepció. Serà la lluita feminista la protagonista de les pròximes línies.

Les dones han format part del PSUC des dels seus inicis però, la seva presència ha augmentat i ha canviat de característiques al llarg del temps; el paper de les dones al PSUC va començar a guanyar força, alhora que l’actitud del partit vers aquest començava a canviar, integrant poc a poc la lluita contra el patriarcat a la lluita de classes.

Les dones de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya van ser una peça clau durant la Guerra Civil i en la reconstrucció del partit durant la postguerra. No obstant, se'ls assignaven activitats secundàries. A partir dels anys cinquanta però, la proporció de dones va augmentar, i van començar a participar als moviments socials, formant part de la militància més activa. Aquests dos fets van fer al Partit Comunista d'Espanya prendre la decisió d'incorporar a les dones a la lluita contra el franquisme. A l'any 1965 es va crear a Madrid el Movimiento Democrático de Mujeres (MDM), el qual es va implantar a Catalunya en ciutats com Badalona, Terrassa, L'Hospitalet i Barcelona, on es combinaven les reivindicacions més feminitzades (carestia de vida, solidaritat, etc.) amb la lluita per la igualtat i la no discriminació de les dones. Divergències internes van provocar la dissolució de l'organització feminista a l'any 1969.

El PSUC no va formar una organització específica de dones, aquestes s'incorporaven al partit i tenien presència a tots els fronts de lluita; l'experiència obtinguda de l'anterior organització, MDM a Catalunya, va facilitar la seva participació a diferents organitzacions feministes, així com la creació d'algunes d'elles, sempre desvinculades, directament, del PSUC.

A la Conferència dels Partits Comunistes dels països capitalistes d'Europa sobre la condició femenina, celebrada a Roma a l'any 1974, organitzada amb l'objectiu de donar empenta a la situació de les dones en l'àmbit jurídic, social i polític dels usos i costums. En aquest àmbit, el PCE i el PSUC es van convertir en la vanguardia introduint el concepte de la doble explotació de la dona i defensant que el feminisme constituïa una lluita específica, perque el socialisme no portava a l'alliberament femení de forma automàtica.

La dictadura franquista, especialment prohibitiva amb les dones, va portar la necessitat de disposar d'un marc legal que fes possible l'actuació oberta en favor dels drets femenins, del seu alliberament. Les dones del PSUC es van posar en contacte amb la presidenta de l'Associació de Dones Universitàries, Trinidad Sánchez Pacheco, qui va oferir l'entitat com a marc legal, tot i no tenir gaires recursos.

A l'any 1975 l'associació havia reunit més de 100 dones disposades a lluitar per millorar la seva situació i exigir els seus drets.

És important remarcar que, aquell mateix any, l'associació va participar des del principi en l'organització i preparació de l'Any Internacional de la Dona, iniciativa de l'Associació d'Amics de les Nacions Unides; s'adhereix al Congrés de Defensa de la Cultura Catalana, com a dones i ciutadanes dels països catalans, i es converteix en una de les entitats que convoca i organitza a les manifestacions que defensen les llibertats i l'amnistia, demanant-les més concretament en defensa dels drets de les dones i la seva condemna deguda a una legislació clarament discriminatòria.

Aquests són alguns exemples del treball que des del PSUC es realitzava en favor de les dones; el treball del partit des d'una perspectiva clarament feminista es va iniciar gràcies als grups de dones militants del PSUC.

Per altra banda, també a l'any 1976 va tenir lloc la primera assemblea clandestina del PSUC, dedicada  de forma específica a l'alliberament de la dona. A l'assemblea es van fer propostes de millora sobre la militància i situació de les dones al partit. Es va finalitzar la reunió amb la decisió unànime de participar, amb el complet recolzament del partit a la seva disposició, en un dels àmbits més importants on van tenir gran presència les dones del PSUC: les Jornades Catalanes de la Dona.

Com ja hem dit, l'any 1975 es va declarar com l'Any Internacional de la Dona; a l'Associació d'Amics de les Nacions Unides es va crear el Departament de la Dona, el qual va convocar una primera reunió amb una assistència de 200 dones; a aquesta reunió es van crear comissions d'estudi i redacció d'un manifest que es va presentar davant de 400 dones a una assemblea més amplia. Aquest va ser el naixement de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, que serien realitzades al maig de 1976, constituint-se un Secretariat organitzador, del qual formaven part algunes dones militants del PSUC, en representació de l'Associació de Dones Universitàries, així com de vocalies de dones de diverses associacions de veïns. El Secretariat oferia un marc legal que facilitava en gran mesura l'extensió de la tasca de convocatòria i mobilització arreu de Catalunya.

L'assistència va ser un èxit; van assistir unes 4.000 dones, superant de bon grau les expectatives de les organitzadores. Eren dones de situacions i procedències diverses, fet que va potenciar el debat, quedant reflectides opinions molt diferents, fins i tot confrontades.

Els temes que es tractaven a les ponències de les jornades eren una completa novetat per a la majoria de dones assistents, que desconeixien gran part dels seus drets.

El perfil de dona militant al PSUC era el d'una dona inquieta, incòmode i disconforme amb la situació i el sistema que patien, que trobava una resposta en el feminisme i una forta convicció que amb les seves companyes aconseguirien canviar les coses. Aquestes dones van assistir a les jornades per aprendre què era el feminisme, per confirmar inquietuds, personals i col·lectives. Van sortir d'aquells dies d'intensa formació i debat convençudes que eren al camí correcte. Cal dir que aquestes jornades van fer que les dones del PSUC prenguessin consciència de l'estructura patriarcal que tenia el seu propi partit, provocant un plantejament de canvi en les polítiques internes.

Desprès de les jornades, les dones del PSUC van optar per organitzar-se en la Coordinadora Feminista, per continuar amb l'extensió del moviment a través del sindicat i els grups de dones de diferents barris, fonamentalment. Havia crescut d’inquietud feminista al PSUC i aquesta es va manifestar clarament amb la intervenció de la camarada María Dolors Calvet a un Ple del Comitè Central del PSUC celebrat fora d'Espanya, defensant el document anomenat “A cerca de la liberación de la mujer”, el qual reivindicava el paper històric de les dones en la lluita i dins del partit, assumint que el PSUC no havia fet seva la problemàtica de les dones, fet que s'evidenciava quotidianament al funcionament intern, i argumentant que si la lluita de classes no anava acompanyada d'una revolució a les mentalitats, mai no es podria aconseguir el socialisme autèntic, sense cap mena d'opressió. Era el moment d'exigir al propi partit que la problemàtica feminista fos portada, per homes i dones, a la lluita general.

Per tal de coordinar el treball sobre les polítiques feministes dins del PSUC, es va crear la Comissió Nacional per l'Alliberament de la Dona, que impulsava la política feminista i orientava les polítiques dels càrrecs electes als parlaments o als ajuntaments. Aquesta comissió va posar en marxa l'activitat en favor del feminisme del PSUC de forma molt significativa; es pot dir que la lluita contra el patriarcat es va incloure als eixos de treball del partit, tot i que no era una política compartida per tots els membres del partit, per tant, no prioritària.

En celebració del 8 de març de 1978 la Comissió va organitzar un Homenatge a les dones antifeixistes, el qual va tenir lloc al Palau de Congressos de Barcelona, en reconeixement a totes les dones que havien lluitat contra el feixisme, per la igualtat, i per la tasca feta dins i fora del PSUC, a favor de totes les llibertats.

Amb una política feminista que s'anava enfortint gràcies al treball de les militants, es van impulsar campanyes per l'amnistia per la dona, la legalització dels anticonceptius, la legislació de l'avortament, la campanya per la Constitució i la Llei del Divorci, i es va participar activament en l'organització dels processos electorals.

La lluita de les dones, com queda demostrat, és incansable. Les dones del PSUC han anat construint un partit que les té en compte. Encara queda molt per fer, moltíssim, però les dones del PSUC viu i de Joves Comunistes de Catalunya continuem el camí que han deixat marcat totes les dones, dins i fora del partit, que han lluitat per fer-se un lloc en un món d'homes, com era la política en una situació de dictadura i repressió feixista i patriarcal.

Ahir, avui i sempre, salut i feminisme!

Lara Manzanera López

El Recuerdo me pide que recuerde de nuevo...

El Recuerdo me pide que recuerde de nuevo y siento la añoranza del cobarde, la nostalgia de aquel momento que murió arrepentido, el dolor de aquél otro que nació del impulso, que vivió atormentado...

Y daría el mañana por volver al ayer y decir lo sentido, sin miedo a perder y callar lo que el daño rugió en ocasiones…. 

El Recuerdo me pide que recuerde de nuevo… 

Malgasté la vida en principios cerrados, juzgué errores en otros sin juzgarme primero, comprendí que el amor es el sueño del alma incorpórea y la lascivia el deseo del cuerpo sin alma, que he bebido de ambos y que no me arrepiento… 

El Recuerdo me pide que recuerde de nuevo, que el dolor mas amargo es haber hecho daño, que el orgullo y el odio fallecen de olvido y que el tiempo es quien trae los perdones tardíos, los cariños callados, los suspiros llorados… 

Confieso que he mentido, que no pude mentirme, que a pesar de reir he llorado por dentro… 

El Recuerdo me pide que recuerde de nuevo y me pide que aprenda sin pedirme que olvide, para hacer del presente el pasado perdido y gritarle a la vida que soy tan imperfecto, que deseo estar vivo…

Dios no me quiere y el Diablo me tiene miedo.
 
José Ramón Marcos Sánchez.

***POST compartido de  
http://www.facebook.com/notes/jos%C3%A9-ram%C3%B3n-marcos-s%C3%A1nchez/el-recuerdo-me-pide-que-recuerde-de-nuevo/10150591105170447

El poeta joven es dios, el poeta viejo un vagabundo

“Creo que una brizna de hierba no es inferior a la jornada de los astros y que la hormiga no es menos perfecta ni lo es un grano de arena… 
Y que el escuerzo es una obra de arte para los gustos más exigentes… 
Y que la articulación más pequeña de mi mano es un escarnio para todas las máquinas. Quédate conmigo este día y esta noche y poseerás el origen de todos los poemas. 
Creo en ti, alma mía, el otro que soy no debe humillarse ante ti ni tú debes humillarte ante el otro. Retoza conmigo sobre la hierba, quita el freno de tu garganta.”  

Walt Whitman

Hojas de hierba

***POST compartido de  

http://aravadeblog.wordpress.com/2007/08/25/el-poeta-joven-es-dios-el-poeta-viejo-un-vagabundo/