Enyorança

Un escrit trobat al calaix...

Ja no té cap sentit continuar, no sé per què no em maten d’una vegada. Potser tothom pensa que vull continuar vivint, però no és així. No saben què penso i ho decideixen tot per mi. Em trobo tan sola... encara que sempre estic envoltada de gent. I la meva nena... on és? Perquè ningú no me la porta? Ella és l’única que pensa en mi, ho sé. La meva filla pensa en mi, igual que jo penso en ella.

Aquest matí ha vingut la Blanca, com cada dia. Des del meu estat de coma profund és difícil, adonar-se de quines persones entren i surten de l’habitació. Tan sols veig imatges, milers i milers d’imatges que projecten records de vivències passades. Ja fa dies que estic així, la projecció a la meva ment clínicament morta és perpetua. I no m’agrada, mai no m’ha agradat recordar... em fa posar trist.

La Blanca m’ha tocat el braç. Ella no sap que puc sentir-la. Pobre dona, no en té cap culpa, però no para de plorar. M’agrada que vingui, ella és l’única que es dirigeix a mi quan parla. Els altres no fan res més que intercanviar frases compassives, i això no ho suporto. Volen que continuï vivint, però em tracten com si ja no hi fos. I encara hi sóc, per desgràcia encara no he mort.

Quan el meu pare va entrar en coma per culpa de l’embòlia, mai no vaig pensar que ell també sentia i recordava. Ara sé com ho va passar, pobret, sentint com tots nosaltres ploràvem per ell com si ja fos completament mort. És una sensació horrible, t’adones de com és d’egoista la gent que t’envolta. Diuen que t’estimen, però no... no és així. Si m’estimessin ja haurien desconnectat totes aquestes màquines què tinc al meu voltant, i no fan res més que allargar el meu patiment; això no és vida. Però no, ells no volen que me’n vagi, no volen perdre’m... no hi ha més cec que aquell que no vol veure. Ja fa dies que m’han perdut. Sí, ja sé que és molt maco, no volen que em mori, no volen adonar-se que mai més no tornaré a obrir els ulls, però... realment... qui pensa en mi? Si poguessin entrar dins del meu cap s’adonarien que estic patint com mai no ho havia fet abans. No vull recordar coses felices d’altres temps. Cada dia passa, un cop darrere d’altre, la mateixa filmació. Tot comença amb el meu primer record... una platja deserta... no hi ha ningú... de sobte, una nena petita camina d’esquena agafada amb seguretat a la mà d’un home alt... és el meu pare, la nena sóc jo. Aquell dia va ser meravellós. Érem a Sitges. Semblarà estrany, però fins ara no me’n recordava d’aquell dia, ja fa massa temps...

La següent escena té lloc en una festa, al jardí dels pares. Jo ja sóc gran, tinc divuit anys i acabo d’entrar a la universitat... per fi puc començar el meu somni: algun dia seré metgesa, podré salvar les vides de molta gent... recordo, també, una frase que em va dir el meu pare: “no tinguis por de res, nena, moltes persones moriran a les teves mans, no hauràs pogut fer res... però, escolta’m bé i mai no oblidis això que et diré: amb una vida que salvis, et sentiràs orgullosa de la teva feina, i de tu mateixa...per la resta de la teva vida”. Tenia raó.

Després d’això, recordo totes les vides que he salvat... quina ironia, ara sóc jo qui vol morir... potser, els meus pacients també. Jo no els vaig escoltar, mai. Ara me’n penedeixo, en realitat no vaig pensar en ells ni per un moment.

Tinc molts més records, però quan s’acaba la filmació mai no els recordo. Sempre m’he contradit...

Aquest si... el dia que vaig casar-me amb el Víctor. Estava tan convençuda que seriem feliços tota la vida... vaig ser idiota, i ingènua també. Als tres anys de matrimoni van començar les pallisses. Ara me n’adono que al principi eren molt més suaus que les dels darrers anys. Suposo que amb el pas del temps m’hi vaig anar acostumant, ja no sentia dolor, ni ràbia... en realitat, no sentia res, tot m’era igual.

En una de les seves violacions vaig quedar embarassada. Li agraeixo, la meva filla és l’única cosa que m’importa. Lògicament, a en Víctor no li vaig dir res, no hauria parat d’apallissar-me dia sí dia també i, encara que la meva vida no m’importés una merda, en aquell moment tenia un motiu per continuar lluitant: la Júlia creixia dins meu, no podia permetre que aquell malparit la matés d’un dels seus cops.

Un dia, mentre ell treballava, (jo em vaig veure obligada deixar la medicina), vaig fer les maletes i vaig marxar a casa de la Remei, la meva germana gran. Sabia que a casa dels meus pares el Víctor em trobaria amb facilitat, però a casa de la Remei encara tindríem (la Júlia i jo) alguna esperança de romandre amagades fins que aconseguís estalviar una mica i fugir lluny.

Els mesos passaven i el Víctor em continuava buscant. Va arribar a amenaçar la meva mare i tot. El vaig denunciar milers de vegades, però no va servir de res. El Víctor és un tío important, i mai no es veurà un tío important dins d’una presó. La Júlia va néixer, i ens vam mudar a un pis, petit i barat, però nostre, sense córrer cap perill. Mentre jo treballava, la meva mare cuidava la Júlia. El Víctor ja s’havia cansat de buscar-me. No sé per què, dels mals moments si que me’n recordo.

Un dia, mentre tornava de matinada de l’hospital on treballo, bé, treballava, sense que jo me n’adonés, el malparit del Víctor em va seguir, i a la cantonada del meu carrer va donar-me la pallissa que m’ha deixat en aquest estat. El fill de puta m’ho ha pres tot, i jo només demano que em treguin aquestes màquines, per poder deixar de recordar una vegada i una altra... tot això que em turmenta fins un punt inimaginable.

Com ja havia dit, la Blanca, la meva sogra, ha vingut a veure’m, com cada dia. No para mai de plorar, però parla amb mi... “sé que m’escoltes, filleta”, sempre m’ho diu, això. Ella no en té cap culpa que el seu fill sigui així. M’ha promès l’única cosa que necessitava sentir abans de morir, “pots estar tranquil·la, no permetré que el meu fill s’acosti mai a la Júlia, t’ho prometo...”. Jo sé que encara que el meu cor continuï  bategant, mai més no tornaré a obrir els ulls. Ara ja puc morir tranquil·la, ara sé que la meva nena no patirà mai per culpa del desgraciat del seu pare.

No sé què em passa, però em sento molt bé... els records han parat, la meva ment està en blanc... feia molt de temps que no estava buida... em sembla que ha arribat el moment, ja no he de patir més, ja m’han promès el que necessitava per deixar de viure... gràcies, Blanca, adéu, Julieta, t’estimo nena... la pel·lícula de la mare, per fi, s’ha acabat.