Hi ha èpoques en la vida d'una dona que la seva estranyesa davant el que succeeix en el món la deixa perduda en una recerca sense fi.
He passejat anys pel desert sense trobar respostes. On la poesia? On la veritat? Ja no m'atrevia a escoltar-me, en descobrir-me tan no-moderna, no-oportuna, no-reciclada, obstinada a demanar l'impossible... En desitjar l'arribada de nous cants, desinteressats, rics i oberts, vulnerables i indefensos. I van arribar elles, LES DONES ACTIVISTES PER LA PAU.
Una dona necessita les dones per viure. Necessitem estimar, amor. No podem viure sense que existeixin dones que parin esment a la vida. Avui estic en calma. Avui i aquí estan les seves veus, múltiples i diverses. Seguici d'enganyades, desolades, pacients, que ho donen tot sense calcular, sense dubtar, que van sempre fins al final. Donar tot el que una té, renunciar a tot el que dóna seguretat sense una mirada enrere, avançar en el buit del desconegut.
Són dones que escriuen per a mi amb la seva paraula i la seva dansa.
Les sento parir i alletar tot defensant la vida dels seus fills. Ficar-se al llit soles i tristes, no comptis amb el meu cos- diuen-, el teu està cobert de la sang d'altres fills. I aixecar-se alegres acollint criatures d'altres mares, desertors que no volen matar ni morir.
Desobedients. De vegades a pas de foc sembren blat de moro en lloc de míssils. De vegades a pas de lloba blanca no paguen impostos.
Sembren subversius pensaments de pau en els cors joves. La no violència insubmisa al patriarcat.
Lluny de les fronteres, dels tancs, de les lleis; les dones unides inventen sense culpabilitat noves espècies de felicitat. I denuncien, inqüestionables i plenes de llum, la connexió entre la guerra i els maltractament a les dones.
Elles saben que l'univers sencer és casa nostra, planten arbres en el desert i cuiden de la terra interior de les seves vides. Són unes gènies en l'art de la pau i en l'art de la vida. Pacten, cuiden, concilien, estimen, somien.
I a mí em donen la pau i l'esperança.
Elena Lasheras Pérez.
